SOBRE SOLILOQUI URBÀ
“Soliloqui Urbà” és una obra de destrucció, això sí, coberta d'un mantell de bellesa. Record pintar aquesta sèrie amb molta energia, amb molt rigor formal, mesurant els moviments i ritmes del quadre, buscant una vegada i una altra l’atmosfera d'una subtil boira platejada iridescent sensible a la llum, una obra on conviuen les transparències i les lluentors de la llum amb els múltiples matisos de les ombres. Em serveixo de la incidència de la llum sobre l'acrílic platejat iridescent per incidir en la idea de la formació-construcció instrumental d'un lloc en contínua deconstrucció.
“Soliloqui Urbà” és una obra destructiva, o de destrucció, és una pretesa activitat artística de destrucció explicita. És una obra de representació de la destrucció–encara que ja he dit que el meu no és un art de la representació immediata -. Forma part d'una estratègia de confrontació i insisteix a tots sobre la seva pròpia fragilitat, parla de fracassos, és un instrument de protesta i d'ira…, i redueix a cendres la ciutat, la polis contemporània.
Simbòlicament destrueix edificis, simbòlicament destrueix ciutats completes, simbòlicament destrueix estructures rígides i murs alts.
“Soliloqui Urbà” és una obra de destrucció, això sí, coberta d'un mantell de bellesa. Record pintar aquesta sèrie amb molta energia, amb molt rigor formal, mesurant els moviments i ritmes del quadre, buscant una vegada i una altra l’atmosfera d'una subtil boira platejada iridescent sensible a la llum, una obra on conviuen les transparències i les lluentors de la llum amb els múltiples matisos de les ombres. Em serveixo de la incidència de la llum sobre l'acrílic platejat iridescent per incidir en la idea de la formació-construcció instrumental d'un lloc en contínua deconstrucció.
“Soliloqui Urbà” és una obra destructiva, o de destrucció, és una pretesa activitat artística de destrucció explicita. És una obra de representació de la destrucció–encara que ja he dit que el meu no és un art de la representació immediata -. Forma part d'una estratègia de confrontació i insisteix a tots sobre la seva pròpia fragilitat, parla de fracassos, és un instrument de protesta i d'ira…, i redueix a cendres la ciutat, la polis contemporània.
Simbòlicament destrueix edificis, simbòlicament destrueix ciutats completes, simbòlicament destrueix estructures rígides i murs alts.
SOBRE PARTIDES SIMULTÀNIES
En Partides Simultànies em vaig trobar com un jugador d’escacs. Igual que el jugador d’escacs en les partides simultànies s'ha d'enfrontar a molts jugadors i gestionar moltes jugades, jo em vaig trobar produint innombrables dibuixos, vernissos, acrílics, teles, papers, fustes, metalls, gestos, ombres, llums, taques, restes, fragments, fotografies, manipulant metalls, radiografies…apropiant-me del quadrat negre, de l'acumulació, de la seriació, de sistemes organitzatius, l'estètica dels fotogrames dels film, etc. Etc. Etc.
Estant en aquesta diversitat, en aquesta confrontació d'imatges, en aquesta acumulació de fragments, en aquesta simultaneïtat de rols, en aquesta complexitat, vaig decidir, entre d’altres, tres coses:
En Partides Simultànies em vaig trobar com un jugador d’escacs. Igual que el jugador d’escacs en les partides simultànies s'ha d'enfrontar a molts jugadors i gestionar moltes jugades, jo em vaig trobar produint innombrables dibuixos, vernissos, acrílics, teles, papers, fustes, metalls, gestos, ombres, llums, taques, restes, fragments, fotografies, manipulant metalls, radiografies…apropiant-me del quadrat negre, de l'acumulació, de la seriació, de sistemes organitzatius, l'estètica dels fotogrames dels film, etc. Etc. Etc.
Estant en aquesta diversitat, en aquesta confrontació d'imatges, en aquesta acumulació de fragments, en aquesta simultaneïtat de rols, en aquesta complexitat, vaig decidir, entre d’altres, tres coses:
1_Crear una estructura reticular de ferro que conté l'ordre geomètric, la tendència a l'ordre. Una estructura que aïlla i que uneix a totes i cadascuna de les imatges. El primer impacte visual és la potència geomètrica.
2_Dur a terme un treball sistemàtic de rebutjar i seleccionar, de trencar, de fragmentar i destrossar per crear, retallar aquells treballs i obres prèvies que he enumerat anteriorment, adoptar una posició autocrítica amb la meva pròpia obra, em convertia en un “alt” espectador amb dret a manipular, amb dret a agafar el que m'interessava d'aquests papers, d'aquestes teles… i obviar la resta, menysprear la resta i homogeneïtzar en rectangles iguals de, aproximadament, 10 x 15 cm. o de 20 x 30 cm.
3_Donar una posició a cadascun d'aquests rectangles, una posició fixa -a la vegada una posició privilegiada i un fragment més- .
Aquesta tasca d'ordenació a l'espai era buidar-se en un treball de composició complexa, primer buscant l'equilibri de l'ordre i més tard proposar un flux dinàmic i complex de moviments derivats de la interacció dels elements individuals a través de l'associació mental.
Aquesta tasca d'ordenació a l'espai era buidar-se en un treball de composició complexa, primer buscant l'equilibri de l'ordre i més tard proposar un flux dinàmic i complex de moviments derivats de la interacció dels elements individuals a través de l'associació mental.
in progress / en procés expansiu
Paco Espinosa
SOBRE WTTID _WHEN THE TIME IS DARK
L'obra que us presento amb el títol WTTID (WHEN THE TIME IS DARK) la produeixo en un entrar en l’obscuritat, en un estar dins de l’obscuritat, en un conversar amb les fonts obscures, en un estar sortint de l’obscuritat, en un rememorar temps obscurs.
Un dia de baixada espiritual em vaig topar amb un microones en les escombraries -un electrodomèstic comú i corrent -. Em va cridar l'atenció. L'endemà aquell aparell continuava en el mateix lloc –al costat d'un contenidor d'escombraries -. Crec recordar que va estar allà tres o quatre dies seguits abans que em decidís a agafar la porta d'aquest aparell i portar-la al meu taller. Mesos més tard vaig fer una sèrie amb el vidre d'aquell microones i amb el d'altres microones, de forns que vaig trobar o que em va passar algun conegut que canviava la cuina i sàvia del meu interès per aquell tipus de material. Una vegada acabada l'obra gens identificava el material amb un microones o amb un forn i em satisfeia descobrir-li-ho a la gent.
És evident la importància que tenen per a mi els materials, la importància i la significació pròpia dels materials en la meva obra. Utilitzo materials nous i re-nous o una altra vegada nous, materials inicialment rebutjats, més tard recuperats i re-assignats a un ús radicalment diferent al que tenien, de fet en el seu nou ser material d'aquest nou objecte, aquesta vegada un objecte d'art, ara aquests materials “re-nous” són inidentificables respecte de la seva funció anterior i això evidencia la mutabilitat.
Utilitzo restes, utilitzo radiografies, vidres de forn o microones, ferro, inox de les campanes de cuina, alumini, pvc de les tapes d'enquadernar, plexiglàs de rètols, un tros de l'estructura d'una moto… i també utilitzo materials nous, pintures, ferros soldats, silicona, lli, elements d'il·luminació…
I utilitzo in-materials, m'interessava especialment la reflexió o reflex dels cossos, un recurs que va a definir alguns dels elements o propietats més importants d'aquesta sèrie.
La quantitat de llum reflectida per un cos depèn, entre altres variables, de la naturalesa de la superfície (composició, estructura, densitat, color, entre altres), depèn de la textura de la superfície (plana, rugosa, regular, irregular, opaca, polida, etc.), i depèn de l'angle d'incidència de la llum sobre la superfície.
Si tenim en compte l'anterior podem experimentar amb: 1r Els materials (utilitzant, per exemple, el mirall, l'acer inoxidable o l'alumini, en diverses textures, per les seves propietats de reflexió) 2r La posició i el moviment dels cossos o dels seus components i 3r La il·luminació.
No obstant això, els materials són senzillament un mitjà i no una fi en l'obra. Especialment els in-materials són un recurs per trencar límits, per traspassar la dimensió material de l'obra i buscar elements immaterials definits per la seva indefinició, provocar matisos que van i vénen, elements efímers o més aviat m'agrada dir elements que varien a gran velocitat enfront d'aquesta altra part fixa, o més aviat m'agrada referir-me a allò que vària molt a poc a poc.
En WTTID l'assemblatge dels fragments en l'espai i especialment l'ús de in-materials cerca amb força fluxos de moviments produïts per la interacció dels elements i fenòmens que formen la meva obra i ocupen un espai. Cerca amb força un conjunt de relacions complexes o tendència a una complexitat dinàmica o de relacions no lineals o caos.
Es tracta d'un conjunt de nombroses arestes que dibuixen un laberint d'ombres i llums. I presento deliberadament una obra de complexitat manifesta on he descrit molts racons per a les ombres, espais molt mesurats per a la llum, i lluentors que encara deixen veure els matisos i és obra de molts matisos.
in progress / en procés expansiu…
Paco Espinosa
SOBRE CRITS DE PLÀSTIC
Crit és un so penetrant llançat per l’home o per un animal. Crits d’alegria, de ràbia o d’espant. Aquest crit, el meu crit, és un crit intel·lectual. El meu crit de plàstic surt de l’asfíxia , de l’esperit asfixiat, surt d’estar envoltat d’un cos dominant que igual que passa amb el plàstic no deixa transpirar.
Quan miro aquestes obres veig una massa de plàstic, de silicona, de pvc, veig una barrera sintètica. Plàstic. Un crit amb un material contra natura i tan comú per nosaltres, un plàstic paradoxament creat per l’home i ara obstacle a superar.
He col·locat a cada peça de “crits de plàstic” unes potes de ferro per associació amb les tanques o panells publicitaris. No m’interessen aspectes del tipus: “amb la publicitat fas públic el teu crit” ni tampoc no “és un intent de persuadir o fins i tot aconseguir un determinat comportament de les persones que reben la informació”. És interessant la col·locació d’aquestes tanques en els carrers i carreteres, col·locació lineal i acumulativa –percepció d’un ordre obsolet -.
En un costat està l'home i el seu món rematadament artificial, d'un altre costat està la naturalesa. Tot entre tots dos– home i naturalesa- queda disposat per conviure. Una part –l'home- s'entossudeix a destruir a l'altra i crear un succedani estèril – una naturalesa artificial – amb clars signes d'autodestrucció. En l'altre costat la naturalesa que es defensa destrueix inevitablement al primer.
Aquesta sèrie no especula sobre si s'ha creat – o pot ser que sempre hagi existit- una gran bretxa entre l'home i el nostre mitjà natural. Aquesta obra està convençuda que l'home s'ha distanciat de forma preocupant de la naturalesa i ara existeix una barrera, ha crescut una massa, una gran massa artificial.
in progress / en procés expansiu…
Paco Espinosa
SOBRE FINAL VIEW
“final views” és una transformació simbòlica del “sí lloc” que va ser qualsevol lloc, o del “sí lloc” que ara és com a conseqüència de la destrucció. I aquí no es tracta de decorar el ja trillat crear destruint.
Aquesta ciutat es dorm sota la pols de plata per despertar-se a un món de plàstic –osadament sintètic-
VISUALITZAR OBRA
VISUALITZAR OBRA
in progress / en procés expansiu…
Paco Espinosa
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada